Escriure una obra com La Sacra Passió del Natzarè implicava evidents dificultats, pel tema i perquè escenificar-la comptava ja amb un llarg conreu a Catalunya. Malgrat tot, en Mateu Janés i Duran, bo i cedint a les propostes d'alguns amics, ho va fer. I la seva sensibilitat de poeta, sumada a la d'un sincer creient, va aconseguir una obra admirablement reeixida.Avui, després d'un seguit d'anys de silenci, aquest "poema per a teatre", com l'autor el qualificà, torna a mostrar-se, amb una presentació escènica renovada.
No cal dir que l'experta mà del poeta es deixa veure, palesament, aquí i allà ben sovint. Des de les primeres paraules que sentim ("Fill meu, us heu llevat abans de l'alba") fins al final ("La pau sigui amb vosaltres, estimats"), el ritme equilibradament harmònic dels decasíl·labs senyoreja el text i l'abillament formal (comparacions, metàfores, frases fetes d'arrels populars, adjectivació...) s'hi afegeix per realçar la qualitat dels diàlegs.
Si al pròleg ja queda dibuixada la personalitat de Jesús (eix essencial de tota l'obra) i quin serà el seu futur, ara comença a mostrar-se la seva influència en el capteniment de les persones. L'acció es desenvolupa des del matí fins al capvespre i en un ambient rural; les dones hi tenen un paper molt important (la samaritana, les germanes de Llàtzer, Ersa...) i assistim al pas de mort a vida, no sols biològicament parlant, com és el cas de Llàtzer, sinó també espiritualment (Fotina, Dimó). Cal assenyalar la transformació de les roselles de Salim, on es confronta la bellesa natural amb els afanys materials dels homes.
L'obra avança i com en tot desenvolupament lògic d'una acció teatral, arriben al nus, els protagonistes masculins són a primer terme, els quadres se situen preferentment en interiors i a hores de poca llum, i l'arc temàtic va des de l'exaltació col·lectiva en rebre el Mestre en un pati joiós, a l'isolament del traïdor immers en la foscor de la nit, fins i tot personificada quan Judes se suïcida.
El moment àlgid, d'acord amb el relat evangèlic, és el quadre del Sant Sopar. Des de l'anàlisi del capteniment humà destacaria el contrast que se'ns ofereix, al començament, entre l'entusiasme confiat del poble i la subtilitat malèvola de les jerarquies socials que, com passa sovint, juguen amb la candidesa dels de baix i, finalment, el pes de la soledat que angoixa (Getsemaní) i l'angoixa de la soledat (Judes s'acara amb la nuditat de la seva ànima).
Arribem al desenllaç amb un clímax, l'agonia dalt del Calvari, i un anticlímax: l'aparició de Jesús als deixebles al Cenacle. Tal com passava anteriorment, els personatges femenins tenen molt de relleu (les tres Maries, les que figuren entre el poble, Ersa...).
Al quadre del camí del Calvari (XIII), un camí que la llum del migdia fa més corprenedor, l'autor, encertadament, deixa nua, perquè les paraules no calen, la contemplació directa dels fets; però, en el següent, el diàleg es reprèn per concloure el subtema de Dimó i Ersa en el qual el minyó, decebut a causa del capteniment del seu pare, manifesta el propòsit de seguir obertament la paraula de Jesús.
La Sacra Passió del Natzarè és, evidentment, un drama religiós i, per això mateix, amb repercussions humanes. Mateu Janés el va escriure amb una sincera emoció que li venia de molt endins. L'espectador n'ha de rebre, per la intensitat i pels valors estètics que l'acompanyen, el seu clar missatge. Tan de bo que la contemplació d'aquesta obra passés de ser només un espectacle per als ulls a esdevenir una peça de profunda reflexió.
